El partit d’extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD) es prepara per fer un gran salt endavant. Saxònia-Anhalt, un antic estat de l’Alemanya de l’Est d’uns dos milions d’habitants, és relativament petit. Però la importància de les eleccions de diumenge podria ser sísmica. L’AfD va pel camí de guanyar amb una àmplia majoria i fins i tot podria obtenir la majoria absoluta, cosa que li permetria formar un govern regional per primera vegada en la seva història. Durant molt de temps confinada a l’oposició, l’AfD es troba ara a les portes d'arribar al poder, almenys a escala regional.
Llegeix-lo tot
Inscriu-te a la newsletter Internacional
El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi
L’ascens de l’AfD ja ha dificultat la formació d’un govern coherent i estable a escala nacional. El seu èxit en les eleccions federals de l’any passat, en què va quedar en segon lloc amb el 20% dels vots, va obligar els cristianodemòcrates de centredreta a formar govern amb els socialdemòcrates de centreesquerra. Tots dos partits s'han estat discutint des que Friedrich Merz va esdevenir canceller, mentre l’AfD ha crescut amb força a les enquestes. Ara és, amb diferència, el partit més popular d’Alemanya.
El que fa especialment sorprenent l’ascens de l’AfD és que és molt més extremista que altres partits europeus d’extrema dreta que ja són al poder –com ara els Germans d’Itàlia de Giorgia Meloni– o que hi podrien arribar aviat –com el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen–. Mentre que aquests partits han intentat, en certa manera, desmarcar-se de les seves posicions més radicals i moderar-se, l’AfD s’ha anat radicalitzant amb el temps, aprofundint els seus vincles amb els neonazis i prometent repatriar els immigrants. I a mesura que ho ha fet, ha anat guanyant popularitat.
L’any passat, l’agència d’intel·ligència interior d’Alemanya va classificar el partit com a "extremista de dreta". Però la magnitud del seu suport fa que sigui massa tard per prohibir-lo. En lloc d’això, correspon al govern de Merz aturar-lo. Tanmateix, preocupat sobretot pel rearmament i la política exterior, sembla incapaç de fer-ho. Per a Alemanya –i per a la resta d’Europa–, les conseqüències són realment alarmants.
Profunda crisi econòmica
Al centre de la qüestió hi ha l’economia, que travessa una profunda crisi estructural. Durant les dues últimes dècades, l’economia alemanya ha estat sovint descrita com la més forta d’Europa. En realitat, la seva extrema dependència de les exportacions la feia força fràgil. Ara aquesta fragilitat li ha passat factura: la indústria manufacturera alemanya, base del seu èxit econòmic, està rebent l’impacte combinat dels aranzels nord-americans i de la competència xinesa. Aquest declivi econòmic és un dels factors que explica el recent augment del suport a l’AfD.
De fet, l’AfD va néixer arran de qüestions econòmiques. Es va crear el 2013 com a resposta directa a la insistència d’Angela Merkel que no hi havia alternativa al rescat de Grècia –d’aquí el seu nom–, i originalment era un partit de partidaris de la disciplina fiscal que s’oposava a una Unió Europea redistributiva. Després de la crisi dels refugiats del 2015, es va redefinir com un partit contrari a la immigració i a l’islam; dos anys més tard, va entrar al Bundestag, cosa que va portar alguns a imaginar que s’havia centrat exclusivament en qüestions culturals. Però, al costat dels xenòfobs i els nacionalistes identitaris, els partidaris de la disciplina fiscal van continuar tenint cabuda a l’AfD.
Una de les seves principals preocupacions era mantenir l’anomenat fre al deute, una esmena constitucional que limitava l’endeutament del govern. Durant la seva campanya del 2025, Merz es va comprometre a mantenir-lo, tot i que això impedia les inversions tan necessàries. Però després que els cristianodemòcrates guanyessin les eleccions, va arribar a un acord amb els socialdemòcrates i els Verds, abans que s’hagués constituït el nou Parlament, per modificar la Constitució i excloure la despesa militar de les limitacions del fre al deute. Aquesta maniobra, democràticament discutible, va alienar molts votants de dretes. Va ser aproximadament en aquell moment quan l’AfD va superar per primera vegada els cristianodemòcrates a les enquestes.
Merz no va desmantellar completament el fre al deute. Fer-ho hauria permès començar a resoldre alguns dels problemes d’Alemanya. En canvi, com que la despesa no militar continua subjecta al fre al deute, el canceller ha continuat retallant en l’estat del benestar i ha dit als alemanys que han de treballar més perquè l’economia pugui recuperar la seva "competitivitat". Aquesta idea –augmentar la despesa militar mentre es retalla en altres àmbits– pot resultar atractiva per als analistes de política exterior, però és políticament desastrosa. Una part important de l’atractiu de l’AfD rau en el seu èmfasi en la pèrdua de llocs de treball i el deteriorament de les perspectives de futur.
El partit de la pau
El rearmament d’Alemanya també ha estat desastrós des d'un altre punt de vista. Des del 2022, els partits centristes alemanys han abandonat en gran manera el seu compromís amb la idea d’Alemanya com a Friedensmacht, és a dir, una força per la pau, i ara parlen més de preparar-se per a una guerra a gran escala amb Rússia. Merz, per la seva banda, diu que vol que Alemanya tingui "l’exèrcit convencional més fort d’Europa". Això ha permès a l’AfD presentar-se com el partit de la pau –no gaire diferent de la manera com Donald Trump es va posicionar contra les "guerres eternes" adoptades tant pels demòcrates com pels republicans nord-americans.
L’augment de la despesa militar ha fet que alguns es preguntin si Alemanya podria convertir-se en "la pròxima potència hegemònica europea". Però això és una fantasia. D’una banda, no és gens clar que els plans de despesa d’Alemanya es tradueixin en capacitats militars reals, i encara menys que permetin reactivar l’economia. De l’altra, Alemanya està cada vegada més aïllada dins de la Unió Europea, en gran part per culpa del seu suport incondicional a Israel i de la seva disposició a bloquejar qualsevol mesura contra aquest país, com la suspensió de l’acord d’associació de la Unió Europea amb Israel. I, potser el més important, entre els votants alemanys hi ha poc suport al poder militar, i encara menys a la guerra.
Quan Merz es va presentar com a candidat a canceller, va prometre reduir la popularitat de l’AfD, principalment endurint les mesures contra la immigració, inclosa el que l’acord de coalició anomenava una "ofensiva de deportacions". Després, la nit de les eleccions, va declarar que la seva "prioritat absoluta" seria reforçar Europa tan de pressa com fos possible perquè, pas a pas, poguessin "aconseguir la independència dels Estats Units". Això va generar molta expectació entre els partidaris d'una autonomia europea més gran. Un any i mig després, tots dos objectius estan més lluny que mai.
És probable que en les dues eleccions regionals que se celebraran a finals d’aquest mes l'AfD aconsegueixi nous avenços i que augmenti la sensació de crisi nacional. Alguns cristianodemòcrates, presos pel pànic, ja especulen sobre el futur de Merz. Però el que el país necessita no és un canceller diferent, sinó un enfocament completament diferent. Fins que no passi, l’AfD es continuarà acostant, a poc a poc, al poder.
Copyright del New York Times
Facts Only
* The AfD is preparing for an election, with Saxony-Anhalt being a relatively small state.
* The party aims to win with a broad majority or an absolute majority to form a regional government.
* The ascent of the AfD has complicated the formation of a coherent national government.
* In the previous federal elections, the AfD received 20% of the votes.
* The AfD's rise is noted as being more extremist than other right-wing parties currently in power or near power (e.g., Giorgia Meloni or Marine Le Pen).
* The German Interior Ministry classified the party as "right-wing extremist" in the previous year, but the support level made prohibition impractical.
* The increase in military spending has led some center-right parties to question Germany's role and potential for becoming a European hegemonic power.
* The AfD was formed in 2013 in response to Angela Merkel's stance on the Greek bailout, initially as a party favoring fiscal discipline against EU redistribution.
* A coalition agreement modified the constitutional debt brake to exclude military spending limits.
* The Chancellor sought to maintain the debt brake while reducing welfare spending and emphasizing increased work for economic competitiveness.
Executive Summary
The rise of the Alternative for Germany (AfD) is linked to the pursuit of increased support and the underlying economic pressures in Germany. The party's ascent has complicated the formation of stable national governments, forcing center-right parties to cooperate with center-left parties. A key dynamic involves the AfD's evolution from a fiscally conservative party opposed to redistribution to one increasingly focused on identity politics, nationalism, and immigration. This trend is notable because the AfD’s shift toward greater extremism—deepening ties with neo-Nazism and promoting repatriation—is more pronounced than in other right-wing parties currently in power or on the verge of power.
The economic context contributes significantly to this shift, as Germany's manufacturing industry faces challenges from North American tariffs and Chinese competition. The AfD originated partly from dissatisfaction with fiscal policies, particularly concerning debt limits, which became a focal point during political maneuvering following the Eurozone crisis. While some politicians attempted to redefine economic priorities, the focus on unemployment and deteriorating future prospects appears to be a major attraction for some voters. Furthermore, the narrative surrounding German rearmament is also influential, with some viewing increased military spending as a path toward greater European autonomy, although this view faces counterarguments regarding actual military capability and EU alignment.
Full Take
The trajectory of the AfD reveals a process where initial policy positions, rooted in fiscal conservatism, have been transformed through political realignment into an identity-driven, explicitly nationalist stance. The shift from focusing on monetary discipline to prioritizing issues of immigration and identity suggests that tangible economic grievances are being channeled into cultural anxieties, allowing for a more radical iteration of the party's platform. This transformation is facilitated by the broader context of economic fragility; when industrial decline creates insecurity about future prospects, political actors become receptive to narratives that offer clear, albeit extreme, explanations and scapegoats.
The interplay between economic anxiety, the perceived failure of established leadership to manage external threats (like geopolitical shifts regarding rearmament), and internal political maneuvers defines the current dynamic. The narrative surrounding military spending exemplifies how abstract security concerns can be successfully reframed into tangible political goals for some segments of the electorate, positioning radical change as a necessary response to perceived systemic decay rather than a mere policy disagreement. A critical question remains whether this focus on external threats and identity offers a sustainable path for governance or if it represents an acceleration toward polarization that inherently resists the very stability required to address structural economic problems.
What specific mechanisms currently shape the narrative around militarization and European autonomy? How do voters process the tension between achieving tangible economic recovery and embracing more assertive, security-focused political identities? Does focusing on an alternative leader merely serve as a temporary distraction from deeper structural negotiations concerning Germany's place within the European framework?
Sentinel — Human
The text is a well-structured analytical piece synthesizing historical, economic, and geopolitical factors to assess the rise of the AfD party in Germany.