09.07.2026 - 21:40
|
Actualització: 09.07.2026 - 22:54
L’exposició que el Museu Nacional d’Art de Catalunya ha dedicat a l’anomenat Mestre de Cabestany, l’autor de la monumental portalada occidental de Sant Pere de Roda, hauria de despertar un nou interès en el cenobi benedictí de l’Alt Empordà. Parlem en condicional, perquè el monestir que encara avui senyoreja la mar d’Amunt sobre la serra de Verdera és un dels atractius turístics de la contrada, amb una extensa programació de visites lliures, guiades i temàtiques, oferta de realitat virtual, amb tota mena de programació infantil, de recreació històrica, gastronòmica, etc. Visitar la mostra, ni que sigui el darrer dia d’obertura –en què ens apleguem una bona colla d’amics, coneguts i saludats del món cultural–, baixant a aquell soterrani en penombra, predisposa al misteri, a la suggestió. I també, òbviament, a serpentejar la carretera de Vilajuïga al Port de la Selva per veure in situ aquell gran monument medieval, del qual avui només ens podem fer una idea vaga, després de segles de decadència, abandonament, esfondrament i destrucció.
Les relíquies sota les argelagues
Però abans d’arribar ja trobem la qüestió de noms, sobre si és Sant Pere de Roda o de Rodes, com mana el IEC i la Generalitat. A banda i a banda hi ha savis competents, com Narcís Garolera, que seguint la contundència de Joan Coromines s’ha batut en defensa de la tradicional Roda, i Jesús Alturo i Tània Alaix, que, immergits com sempre en els pergamins i les lletres més antigues de la nostra cultura, avalen el plural. Però no és aquesta amena querella toponomàstica, ni de bon tros, que fa que Sant Pere camini sempre entre la llegenda i la història, amb una força tel·lúrica que subjuga, sinó els seus orígens remots i la vocació dels seus senyors. En relació amb això, l’exposició del MNAC no podia tenir un títol més eloqüent: “Sant Pere de Rodes i el Mestre de Cabestany. La creació d’un mite.”
La llegenda fundacional de Sant Pere de Roda ens situa en temps del papa Bonifaci IV, essent Focas l’emperador romà d’Orient. El primer aconseguí del segon la cessió del Panteó, un dels grans monuments de l’antiguitat romana, per al culte als màrtirs del primer cristianisme. Però, arran de l’amenaça persa, el papa mateix decidí de treure de la seu de la Cristiandat les restes més valuoses dels màrtirs més importants. En aquest cas, el cap i el braç dret de sant Pere. La missió és encarregada a tres monjos de confiança, Feliu, Pons i Epicini, que el 608 s’embarcaren amb les relíquies mar enllà, fins que anaren a topar amb el cap de Creus, on el Pirineu s’enfonsa a la Mediterrània. Hi trobaren una cova i, damunt, un petit altar erigit per sant Pau anacoreta, on dipositaren les precioses despulles, ben amagades. Anats i tornats de Roma, i passades les malvestats, fou impossible de retrobar les relíquies, sota matolls i argelagues, que havien ocultat. Passaren dies i nits, i finalment l’any 612 decidiren de bastir una abadia allà on el cap i el braç dret de sant Pere s’ocultaven en la terra. Anant més enrere, l’Afrodísion o temple-santuari dedicat a Venus Pirinea als contraforts pirinencs mediterranis, tot separant la Gàl·lia de la Hispània, del qual parlen Estrabó, Plini el Vell o Pompili Mela, entre més mestres antics, no podia ser al substrat del monestir? Sigui com sigui, la història documentada és més fosca, i no és fins el 926 que el magnat i noble Tassi fa una important donació al monestir. Entre ell i el seu fill Hildesing, abat de Sant Pere, aconsegueixen terres, privilegis, feus i butlles, i converteixen el monestir benedictí en un dels més poderosos d’Europa.
La poesia i la llegenda
“Durant els segles el país va constituir el feu del monestir benedictí de Sant Pere de Roda i els seus abats governaren les terres amb aquell punt d’indolència amable que les comarques de sobirania amable van gaudir en general. La gran riquesa la van constituir els boscos, que els monjos explotaren i de la qual els pescadors s’aprofitaren per a alimentar els focs dels règims comunals de les enceses. El Port de la Selva va ésser l’establiment marítim del monestir, i quantes vegades degueren embarcar-se aquí els abats de Roda per dirigir-se a Roma o Provença!”, escriu Josep Pla a la seva guia de la Costa Brava. Anys abans, s’havia referit al Gustave Doré teatral del monestir, en un article dedicat al Port de la Selva, destinació d’un primer estiueig intel·lectual, encapçalat pel seu gran amic Alexandre Plana. Però potser per entrar dins aquest monestir –que als lectors contemporanis ens ha de remetre al Nom de la rosa d’Umberto Eco, més que al realisme materialista de l’escriptor de Llofriu–, hem de recórrer a la poesia de l’inclassificable Carles Fages de Climent, que al seu Somni del Cap de Creus, escriu: “El monestir de Roda neix, esclarit, tot blanc / amb l’alba del prodigi, i en l’espill ondulat / del mar bregós es mira com un vaixell alat / –per ales, dues torres; per cloquer, un núvol; amb / un castell per tiara; per ull, l’iris del far.”
Una demostració del poder de Sant Pere de Roda era la relació directa amb Roma, que la situava en la línia dels grans pelegrinatges, entre Sant Jaume i Jerusalem, i, lligat amb això, l’atorgament d’indulgències i la celebració dels anys sants jubilars, quan la festivitat de la Santa Creu s’esqueia en divendres. Per això, calia una església que fos exactament una còpia a la meitat del primigeni Vaticà –res a veure amb l’edifici renaixentista actual– i una porta santa oberta solament durant aquest jubileu que predisposés els peregrins arribats d’arreu d’Occident pel camí d’ascensió i remissió dels pecats que eren a punt de viure. L’encarregat d’executar l’obra va ser el referit Mestre de Cabestany, nom que l’historiador Josep Gudiol va donar a l’obscur però genial artista –per a alguns, un autèntic Picasso del segle II, per uns altres, un boirós mite–, que, partint dels referents clàssics i, fins i tot, d’una reutilització reverencial dels marbres antics, amb un cisell de modernitat expressionista, va alçar a la galilea del monestir una obra que avui no podem sinó entrellucar gràcies als fragments conservats de manera dispersa. Perquè la història de Sant Pere de Roda també és la d’una abadia poderosíssima, orgullosa i superba, amb drets, terres i vinyes arreu de la Corona d’Aragó i, fins i tot, més enllà, que va sucumbir al relaxament dels costums monacals –i la pèrdua de suport i donacions dels comtes d’Empúries, els seus protectors–, a les pestes, a les ràtzies de pirates i corsaris, com el tan temut i cèlebre Barba-rossa, i, posteriorment, a les diverses incursions franceses a partir del tractat dels Pirineus, que va situar la frontera a l’Albera. D’aquesta època és el robatori per part del duc de Noailles de la seva esplèndida Bíblia, encara avui conservada a la Biblioteca Nacional de França amb el nom de l’espoliador. Abans de la desamortització de Mendizábal, la comunitat ja havia abandonat el cenobi i n’havia venut les restes de l’antiga esplendor. “El Monestir és un immens esquelet, tot s’ho han endut, altars i reixes, portes i finestres, arcs i columnes, tot el que era arrencable i transportable, tot és fora. Queda l’ossamenta del gegant tan sols”, escrivia l’arquitecte Lluís Domènech i Muntaner el 1893.
Ens asseiem a l’antiga galilea, a terra, per veure la projecció del que podria ser la portalada del Mestre de Cabestany, a partir dels fragments conservats ací i allà, en col·leccions d’art o en usos menys romàntics. L’aparició de Jesús als seus deixebles a la mar, amb les onades i els peixos –que ben bé podria ser la pesca del Port de la Selva o Llançà– no ens ha deixat des que el vam veure al MNAC. Tampoc no podem deixar de pensar en el cos de Sant Pere –que ja era el d’una estàtua romana reaprofitada per l’escultor– que va passar una temporada fent de fita entre els municipis de Cadaqués, Roses i el Port de la Selva. Un “Tu es petrus” de prodigiosa literalitat.