04.07.2026 - 02:45
|
Actualització: 04.07.2026 - 03:38
Aquesta matinada, a l’estadi de Miami, mig milió de persones han tingut el planeta agafat pel coll durant prop de dues hores. Exactament durant 112 minuts, el temps que l’Argentina ha trigat en marcar el tercer gol, el que definitivament li ha permès guanyar el partit. Cap Verd, un arxipèlag que la majoria d’espectadors hauria estat incapaç de situar en un mapa fa un mes, ha obligat l’Argentina campiona del món a jugar una pròrroga i a patir com ningú no s’ho esperava. Abans, en la fase de grups, els “Tubarões Azuis” ja havien deixat sense victòria Espanya i l’Uruguai. Cap país tan petit no havia arribat mai a les eliminatòries d’un mundial. I la casualitat ha volgut que tot això passe la vigília d’una data assenyalada: el 5 de juliol Cap Verd fa cinquanta-un anys d’independència.
Val la pena, doncs, fer un cop d’ull al mapa. Perquè el país que hi apareix és un dels més singulars del món: una nació que no existia fa sis segles, que es va inventar ella mateixa enmig de l’Atlàntic i que ha acabat sent, contra tot pronòstic, una de les democràcies més sòlides de l’Àfrica.
Un nom que és una mentida
Comencem per l’engany del nom. Cap Verd no és verd i no és un cap. Els navegants portuguesos van batejar les illes amb aquest nom per la referència geogràfica més pròxima, el Cap Verd de la costa de Senegal, allà on avui hi ha Dakar, que era el punt més verd que havien vist en tota la costa sahariana. Les illes, en canvi, són el Sahel enmig de la mar: deu illes volcàniques a sis-cents quilòmetres del continent, sense cap riu permanent i castigades per sequeres que poden durar anys. Francament, la cosa més verda de Cap Verd és el nom.
El paisatge, per això, és aspre i espectacular alhora. A l’illa de Fogo, un volcà de gairebé tres mil metres —que va entrar en erupció encara el 2014— s’alça directament de la mar, i la gent viu i fa vi dins la caldera. Santo Antão amaga barrancs d’un verd impossible quan plou. Sal i Boa Vista són planes, de sorra i vent, i per això s’han omplert d’hotels i de turistes europeus. Santiago, la més gran, acull la capital, Praia. I a São Vicente hi ha Mindelo, el port on va nàixer Cesária Évora i que fa de capital cultural d’una nació que sempre ha tingut més música que aigua.
El país que va nàixer del no-res
Ací rau el fet decisiu, el que ho explica tot: quan els portuguesos hi van arribar, el 1460, les illes eren deshabitades. No hi havia ningú. Cap Verd no és, per aquest motiu, un poble colonitzat: és un poble creat per la colonització, cosa molt més estranya i única. Els portuguesos hi van dur colons europeus i esclaus africans, i van convertir Ribeira Grande —la Cidade Velha actual, patrimoni de la humanitat— en la primera ciutat colonial europea dels tròpics i en un dels grans magatzems humans del tràfic d’esclaus entre l’Àfrica i Amèrica.
D’aquell horror en va eixir, amb els segles, una cosa nova: una societat criolla, mestissa des del primer dia, amb una llengua pròpia, el crioll capverdià, nascuda del xoc entre el portuguès i les llengües africanes. Una nació fabricada del no-res que va haver d’aprendre molt aviat que ningú no la salvaria. Quan la sequera arribava, la fam matava a desenes de milers: les fams dels anys quaranta del segle XX, sota la indiferència absoluta del Portugal de Salazar, van matar una part esgarrifosa de la població. La resposta capverdiana va ser sempre la mateixa: emigrar. Primer als balleners americans que passaven per les illes i se’ls enduien cap a Nova Anglaterra, després a Lisboa, a Rotterdam, a París, a Dakar, a Luanda. El resultat és una anomalia estadística: hi ha més capverdians fora de Cap Verd que dins. Mig milió a les illes; prop d’un milió escampats pel món. La paraula que ho resumeix la va fer universal Cesária Évora cantant “sodade”, l’enyor dels qui se’n van.
Amílcar Cabral i la independència
La independència de Cap Verd du el nom d’un dels grans pensadors anticolonials del segle XX, massa oblidat a Europa: Amílcar Cabral. Agrònom de formació, fill de capverdians nascut a la Guinea portuguesa, Cabral va fundar el PAIGC, un partit binacional que reclamava alhora la llibertat de Guinea Bissau i de Cap Verd, i va dirigir contra l’exèrcit portuguès una de les guerres d’alliberament més efectives de l’Àfrica. No va veure el final: el van assassinar a Conakry el gener del 1973, un any abans que la Revolució dels Clavells fes caure la dictadura a Lisboa. La independència va arribar el 5 de juliol de 1975. El projecte d’unió entre Cap Verd i Guinea Bissau, la gran idea de Cabral, es va trencar el 1980, quan un colp d’estat a Bissau va convèncer els capverdians que era molt millor de fer el camí sols.
L’excepció africana que ningú no explica
I ací ve la part de la història que hauria de ser més coneguda i no ho és. El 1991, quan el mur de Berlín tot just havia caigut, Cap Verd va ser un dels primers estats africans a fer eleccions lliures multipartidistes i a traspassar el poder pacíficament. Des d’aleshores, els dos grans partits s’han anat alternant al govern amb una normalitat que ja voldrien moltes democràcies europees. Sense cap colp d’estat, sense cap guerra, sense presos polítics. Els índexs internacionals de democràcia, de bon govern i de llibertat de premsa situen Cap Verd sistemàticament al capdamunt de l’Àfrica, i en llibertat de premsa per davant d’una bona colla d’estats de la Unió Europea. Fins i tot s’ha arribat a parlar de demanar l’entrada a la Unió Europea i aquesta no és una idea esbojarrada. La Macaronèsia té cinc grups d’illes i quatre d’ells -incloent-hi les veïnes Illes Canàries- en són.
Tot això sense petroli, sense minerals, gairebé sense aigua. El país viu dels serveis, del turisme, de les remeses de la diàspora i d’una gestió pública seriosa que li va permetre eixir de la llista de països menys desenvolupats del planeta. La lliçó és incòmoda per als qui expliquen l’Àfrica només amb clixés: la democràcia més estable del continent és un país pobre en recursos i riquíssim en institucions.
Queda una assignatura pendent, però, que els lectors de VilaWeb reconeixeran de seguida: la llengua. El crioll capverdià és la llengua materna de tots els capverdians, la llengua de la feina i de la vida, però l’única llengua oficial de la república continua sent el portuguès. El debat sobre l’oficialització del crioll dura dècades i encara no s’ha resolt.
Una selecció que és un mapa de la diàspora
I el futbol? El futbol és, precisament, la diàspora feta selecció. La meitat de la plantilla que ha plantat cara a Espanya, a l’Uruguai i a l’Argentina no va nàixer a les illes: són fills i nets de l’emigració, nascuts als Països Baixos, a Portugal o a França, localitzats un per un per un projecte de reclutament que ha resseguit el mapa mundial dels capverdians. Deroy Duarte, l’home que va fer el primer gol a l’Argentina i Sidny Lopes Cabral, l’home que va fer el segon, tots dos van nàixer a Rotterdam. El porter Vozinha, l’heroi del mundial, és un dels onze jugadors nascuts a les illes, però es dóna la circumstància que quinze són nascuts a l’estranger, en el si d’això que en diuen l’onzena illa. Qui també és nascut a les illes i ha destacat sobremanera és l’entrenador, Bubista, que va guiar la selecció a la classificació guanyant un grup on hi havia el Camerun, i va arribar a Miami dient que ells no tenien res a témer perquè ningú no els havia regalat res i ells havien arribat fins allà per mèrits propis.
Té una lògica profunda que siga el futbol allò que ha posat Cap Verd en el mapa. Perquè aquesta selecció és exactament el que és el país: una nació dispersa pel món que es nega a desaparèixer, que ha fet de la necessitat identitat i de l’enyor una cançó. Les illes que van nàixer d’un malentès —un nom verd per a un país ocre— són avui, i segurament per uns dies, el país de moda del planeta. Tanmateix que ningú no s’enganye: això no és cap conte de fades sobrevingut. És la conseqüència lògica de cinc segles d’aprendre a sobreviure amb res.