BarcelonaEl Marroc projecta estabilitat, modernització, noves i grans infraestructures punteres, un estadi que rivalitza amb el Santiago Bernabéu per acollir la final del pròxim Mundial de futbol i aliances regionals prou fortes per enterrar la qüestió del Sàhara Occidental. Però darrere d’aquesta façana, hi ha una societat marcada per l’atur juvenil, la desafecció política, les desigualtats territorials, la crisi dels serveis públics i el canvi demogràfic. És la realitat de la qual van intentar fugir aquest estiu les desenes de milers de marroquins que van veure una sortida a Ceuta.
Llegeix-lo tot
Creixement a dues velocitats
En els últims vint anys el Marroc ha protagonitzat un accelerat creixement econòmic: el 2018 va inaugurar el primer tren bala de l’Àfrica, entre Tànger i Casablanca, que assoleix els 320 quilòmetres per hora; el port de Tànger s’ha convertit en el més important de la Mediterrània i hi ha plans per ampliar 3.000 quilòmetres la seva xarxa d’autopistes, a més de tenir una posició capdavantera en la inversió en hidrogen verd, que supera els 30.000 milions d’euros. Està previst que el 2028, a punt per al proper mundial de la FIFA, s’inauguri l’estadi de futbol Hassan II a Casablanca, amb 115.000 seients, que serà el més gran del món. A més, en els últims anys s’hi han construït fàbriques de cotxes i d’avions atretes per la mà d’obra barata i és un dels principals fabricants mundials de fertilitzants gràcies als fosfats del Sàhara Occidental ocupat. Però la realitat quotidiana de milions de marroquins està lluny d’aquesta imatge de prosperitat.
L'any 2025 es va tancar amb una taxa d’atur oficial del 13%, i d'un 37% en el cas dels joves. A principis de 2026 l'Alt Comissariat del Pla, l'institut oficial d'estadística, va canviar el sistema de còmput i les dades ja no són comparables. Sigui com sigui, els que tenen feina en molts casos només poden optar a treballs precaris. Per això, el 30 de juliol molts restaurants de Fnideq (Castillejos) o Martil, localitats properes a Ceuta, es van quedar sense cambrers que literalment van deixar les safates sobre els taulells i van sortir corrents al darrere de la multitud que caminava cap a l’enclavament espanyol. El salari mitjà d’un mestre és d'uns 600 euros i el d’un metge ronda els 1.200 euros.
Segons un informe recent del Banc Mundial, la feblesa estructural més greu de l’economia marroquina és "la seva insuficient capacitat per crear llocs de treball a l’escala del que demanda la seva creixent població en edat de treballar". Aproximadament dos terços del total de les inversions provenen del sector públic, mentre que els empresaris són reticents a fer inversions a llarg termini per l’existència d’oligopolis i la manca de competència.
Més atur
El resultat és que malgrat el creixement econòmic, l’ocupació està en caiguda lliure des de fa un quart de segle. Quan el rei Mohamed VI va arribar al tron, el 1999, era del 55% i ara és del 37%. El país es desenvolupa, però els seus joves no tenen més oportunitats laborals, sinó menys. Segons els càlculs dels economistes, cada any s’haurien de crear 370.000 llocs de treball que no existeixen.
Evolució de l'atur juvenil al Marroc
Dades en percentatge fins al primer trimestre del 2026
L'atur s'acarnissa entre el jovent al món rural, que a més pateix directament el canvi climàtic. La Mediterrània s’escalfa un 20% més ràpid que la mitjana del món i al sud avança la desertització. La sequera ha destruït més d’un milió de llocs de treball entre 2015 i 2024. Les dones també ho tenen més difícil: la seva taxa d’activitat (19% el 2024) ha caigut nou punts en l’últim quart de segle.
I les perspectives no són precisament favorables, perquè amb el barril de petroli Brent per sobre dels 100 dòlars, difícilment una economia ultradependent de les importacions d’hidrocarburs podrà generar ocupació a curt termini, per molta feina que generi el Mundial de futbol de 2030.
La Generació Z ofegada
Fa justament un any va esclatar el moviment Gen Z 212, després de la mort de vuit dones que s’havien sotmès a una cesària a l’hospital Hassan II d’Agadir. La revolta juvenil de la generació postmil·lennial (nascuda entre 1995 i 2010), que s’identificava amb la Generació Z adjectivada amb el prefix telefònic internacional del Marroc, va cristal·litzar la ràbia per la degradació dels serveis públics i la manca d’oportunitats. Les seves reivindicacions eren clares: més inversió en educació i en sanitat, menys despesa sumptuosa en els estadis del mundial, la fi de la corrupció i el nepotisme, i llocs de treball per al jovent. El moviment, que va agafar per sorpresa l’aparell repressiu del règim, es va organitzar a través del servidor Discord, una plataforma de jocs en línia amb un servei de missatgeria xifrada, on la seva pàgina va superar els 250.000 usuaris en un sol dia. Una setmana més tard va treure centenars de milers de joves al carrer amb el lema "Menys estadis i més hospitals".
Un mes després el rei Mohamed VI va proclamar al parlament que "no hi ha d’haver contradicció entre els programes socials i els grans projectes nacionals" i el govern va ordenar augmentar la despesa en sanitat i educació fins als 140.000 milions de dirhams (uns 13.000 milions d’euros, un 16% més que l’any anterior). Però això només era la pastanaga que penjava del bastó: sis mil detinguts, dels quals més de 2.000 han estat condemnats a penes de més de 15 anys de presó, segons l’Associació Marroquina de Drets Humans.
Com apunta Miguel Hernando Larramendi, catedràtic d’estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat de Castella-la Manxa i membre de la junta del Centre d’Estudis Àrabs Contemporanis, "les protestes de la Generació Z són una manifestació del malestar dels joves per la diferència entre les seves expectatives i la seva realitat, per la falta d’horitzons i per l’atur". Destaca també que, al marge de les qüestions geopolítiques, el fet que l’endemà del discurs del rei en què destacava l’estabilitat i el desenvolupament del país en els seus 17 anys al tron, 80.0000 persones intentessin sortir del país qüestiona el nou model de desenvolupament.
Autoritarisme amb eleccions
La majoria d’aquests joves no tenen cap intenció de participar en les eleccions legislatives del proper 23 de setembre. Des del 2002, l’abstenció electoral –especialment elevada entre els joves– és una tendència creixent al Marroc: la participació va passar del 58,3% al 50,2% el 2021, i a més el percentatge de vots nuls sol ser alt (un 22% el 2011 en plena onada de revoltes al món àrab). Saloua Zerhouni, professora de ciències polítiques a la Universitat Mohamed V de Rabat ho atribueix a la desconfiança en el sistema polític. "Els partits són percebuts com a corruptes, ineficaços i desconnectats de les preocupacions de la població. I també hi ha una manca d’interès per les eleccions, considerades irrellevants o sense un impacte real en la vida quotidiana. De fet, per comprendre l’abstenció electoral seria útil recordar quin sentit té el vot en règims on les eleccions són espais de competició controlada i on votar no ofereix incentius a l’hora de seleccionar qui governarà i prendrà les decisions". La baixa participació es dissimula perquè es calcula d'acord amb els inscrits al cens electoral i no al conjunt de la població en edat de votar.
Al Marroc el govern és votat, però la monarquia té l’última paraula. "La peculiaritat del sistema polític marroquí és que el pol monàrquic controla tots els ressorts del poder. Qui decideix és el rei i el seu entorn i el govern és un executor", explica Laura Feliu, degana de la facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona. "La monarquia té també un paper religiós molt important, encara que alguns sectors islamistes ho qüestionen, però les mesquites també estan sota el seu control", afegeix. El rei controla la policia, els serveis d’intel·ligència i també l’exèrcit (ni tan sols existeix un ministeri de Defensa) i també les polítiques públiques en última instància. Per això pot sortir de les crisis combinant la repressió amb mesures socials. "La premsa independent ha anat desapareixent en els darrers anys i les veus crítiques han estat silenciades o han de treballar des de l’exterior a través de les xarxes", afegeix.
A més, en el cas del Marroc la dinastia alauita ostenta també la màxima autoritat religiosa, cosa que el converteix en una figura sagrada que no es pot criticar. "Es pot criticar el govern, però no la figura del rei, i és molt difícil saber la percepció del monarca entre la població perquè tothom sap que al seu voltant hi ha delators", afegeix. Mohamed VI és poc actiu en la vida pública, té problemes de salut i en els últims anys ha protagonitzat alguns escàndols, com quan l’agost de 2022 es va viralitzar un vídeo en què se’l veia aparentment borratxo pels carrers de París al costat dels germans Azaitar, els lluitadors d'arts marcials que s’han convertit en figures inseparables. Fa temps que s’especula amb la successió al tron de príncep Moulay Hassan, nascut el 2003, però no s’acaba de concretar.
A les urnes el 23 de setembre
Un estudi de l’associació Els Ciutadans del juny revela que, si bé el 66,6% dels marroquins considera important votar, només el 13,6% creu en el resultat. Una enquesta de Sunergia assenyala que el 38,7% de les persones consultades ni tan sols estan inscrites al cens electoral. La participació i no tant el resultat és el més interessant de les legislatives que se celebraran d’aquí a menys de dues setmanes.
La crisi de legitimitat del govern sortint es cristal·litza en la figura d’Aziz Akhannouch, primer ministre des del 2021 i la segona fortuna més gran del regne pel seu imperi de gasolineres i l'agroalimentari Akwa Group. El gener Akhannouch va anunciar que no aspiraria a un tercer mandat, una decisió que, segons alguns observadors, hauria arribat per decisió de Palau. Molts marroquins tornaran a recordar el dia 23 l'acudit del popular humorista Bziz, que deia de les primeres eleccions amb Mohamed VI: "el frau, aquest cop, serà net i transparent".
El Sàhara i les aliances internacionals
En l’àmbit diplomàtic el Marroc ha aconseguit amb la seva aliança amb els Estats Units i Israel assegurar-se un suport clau en la seva principal disputa: el Sàhara Occidental, la colònia espanyola que va ocupar a finals del franquisme. Donald Trump va reconèixer –en un tuit– la sobirania marroquina sobre aquest territori, contravenint el dret internacional, un pas que després han seguit diversos governs europeus, inclòs el de Pedro Sánchez. També ha mostrat més desacomplexadament la seva aliança amb Israel, que és històrica, malgrat el suport popular a Palestina, que ha crescut amb el genocidi de Gaza. "Mohamed V va ser l’artífex de la construcció de l’estat nació modern marroquí, Hassan II va aprofundir les aliances del Marroc amb Occident i la principal fita de Mohamed VI és el reconeixement de la sobirania marroquina del Sàhara Occidental pels EUA i les capitals europees", explica Moussa Bourekba, investigador del Cidob.
La col·laboració de Rabat amb Israel sempre ha estat estreta, i s'ha destapat amb investigacions com la de Forbidden Stories que implicava el Marroc en l'ús del programari espia Pegasus del grup israelià NSO, infiltrat als mòbils de milers de periodistes i activistes.
"El país es consolida com una potència geopolítica i la porta d’entrada de les inversions a l’Àfrica, però amb la persistència de les desigualtats entre el camp i la ciutat, l’atur juvenil, la meitat dels joves que es planteja emigrar, la forma que s’està erigint en potència regional és qüestionable", afegeix Bourebkba.
Canvi demogràfic: una societat en transició
Més enllà del blindatge del sistema polític i la dinàmica econòmica hi ha una societat que avança molt més ràpid que les institucions. Això s’expressa en el canvi demogràfic i del model tradicional de família. Els marroquins es casen més tard, tenen menys fills, viuen més anys i passen de la família extensa a la nuclear. L’edat mitjana del matrimoni ha pujat fins als 26 anys en el cas de les dones (ara massivament escolaritzades) i els 33 pels homes, i la meitat dels solters diuen que no volen casar-se. Les famílies han passat d’una mitjana de 4,6 membres el 2014 a 3,9 el 2026, cosa que s’explica per la caiguda de la fecunditat (1,98 fills per dona, menys dels que caldria per mantenir la població). El Marroc deixa enrere el model d’una societat molt jove, de famílies nombroses i creixement demogràfic ràpid.