28.07.2026 - 21:40
The Washington Post · Asia London Palomba
Roma, Itàlia. Entreu en qualsevol botiga de records del nucli antic de Roma i és molt probable que topeu amb el retrat d’un capellà afable que té una semblança sorprenent amb Matt Damon de jove.
Ell i dotze homes més són els protagonistes del calendari dels “capellans sexis” de la ciutat, anomenat oficialment Calendari Romà. Cada mes presenta una fotografia en blanc i negre d’un capellà anònim, acompanyada de dades curioses sobre la Ciutat del Vaticà, com ara què cal fer per a poder entrar a la farmàcia (tenir una recepta vàlida) o bé obtenir-ne la ciutadania (que no es concedeix per naixement).
Amb un preu que oscil·la entre vuit euros i deu, el calendari –que enguany es publica per vint-i-quatrè any consecutiu– s’ha convertit en un record de culte entre els turistes. Això es deu, en gran part, a TikTok i Instagram, on aquests homes sexis han acumulat milions de visualitzacions i centenars de milers de “m’agrada”.
Però hi ha un problema: gairebé cap no és capellà de debò.
A Roma es venen calendaris de tota mena: de gats romans, fotografies d’Audrey Hepburn, monuments romans, retrats del papa Lleó XIV i, és clar, gladiadors ben plantats. Però el Calendari Romà, també conegut com a “calendari dels nois sexis de Roma”, continua essent el més intrigant: aquestes darreres dues dècades, cap no ha estat objecte de tanta intriga i especulacions.
El calendari fou creat l’any 2003 pel fotògraf venecià Piero Pazzi, que aleshores treballava de fotògraf de calendaris divulgatius de figures icòniques de diverses ciutats italianes, incloent-hi els gondolers de Venècia i els capellans de Roma.
D’ençà que fou creat, el calendari s’ha mantingut pràcticament igual, com el seu gran protagonista. Giovanni Galizia tenia tan sols disset anys quan Pazzi el fotografià perquè fos el model de la portada del calendari. Pazzi, un amic de la família, demanà a Galizia –originari de Palerm, a Sicília– que es vestís de sacerdot i posés davant una església de la seva ciutat natal. Gairebé vint-i-tres anys després, Galizia –que ara en té trenta-nou i és cap de tripulació en una aerolínia– continua xalant de valent amb el calendari. “És molt divertit quan vénen companys o amics de Roma i em diuen: ‘La teva cara em sona.’ Ací és on començo a tremolar”, diu entre rialles.
Galizia no ha rebut mai ni un cèntim pel calendari, però explica que tant li fa: ja acordà amb Pazzi que posaria de franc. I, sigui com sigui, afegeix, ni l’un ni l’altre no podien pas preveure l’èxit del calendari.
En el curs dels anys, Galizia inevitablement ha estat objecte de mites de tota mena relacionats amb la seva identitat. Una teoria popular –i molt romàntica– diu que era un capellà que va penjar la sotana per amor. Una altra indica que és un ex-sacerdot d’uns vuitanta anys que ara duu una vida tranquil·la. Cap no és certa, és clar, però el continuen divertint. “No he freqüentat mai cercles clericals –insisteix–. No sóc pas capellà.”
El 2024, Pazzi saltà a la fama quan finalment admeté que gairebé cap dels homes del calendari no era capellà de debò, i que alguns ni tan sols eren italians. Els homes que hi apareixen, afirmà, eren majoritàriament models pagats o voluntaris. Alguns altres eren homes que Pazzi havia conegut en processons religioses. El model del retrat del mes d’abril, per exemple, fou fotografiat durant una processó a Sevilla, a Espanya. Tot i l’escàndol desfermat per la revelació, el calendari es continuà venent a bon ritme, ben segur gràcies a turistes convençuts que els homes que hi apareixen són sacerdots de debò.
“A la gent la fascina el calendari”, explica Marialetizia D’Ilario, que té un quiosc prop de la plaça de Sant Pere d’ençà del 2013. En aquests anys, D’Ilario ha venut centenars de calendaris a turistes, i fins i tot a algun sacerdot. “La gent em demana on poden trobar sacerdots tan sexis. Jo els responc que, si ho sabés, aniria a confessar-me ara mateix”, diu irònicament. “Seria la primera pecadora de la cua”, afegeix enmig de rialles. Durant els anys de més vendes del calendari, a mitjan dècada del 2010, se n’arribaren a vendre uns 75.000 exemplars l’any.
“Els capellans són els mateixos any rere any”, afirma Monirul Haque, que fa divuit anys que té un quiosc a Roma. “Molts turistes, tant italians com estrangers, el compren a tall de broma. Sobretot dones, però també alguns homes.” Afegeix que en venen unes sis-centes còpies l’any, però que l’any passat van caure les vendes. El gran culpable d’aquesta davallada és la nova sensació que ha capgirat el món dels calendaris eclesiàstics: el Calendari Gregorià.
El Calendari Gregorià, que sortí al mercat l’any passat, segueix al peu de la lletra el format del Calendari Romà: un “sacerdot” ben plantat –i anònim– per cada mes de l’any, fotografiat davant d’esglésies de Roma, Venècia i Florença. Ambdós calendaris se solen vendre l’un al costat de l’altre.
Haque diu que l’any passat vengué uns quatre-cents calendaris gregorians, molts més exemplars que no pas de romans. Pazzi considera que el gregorià és un plagi, i ha dut el cas als tribunals.
Galizia continua sense entendre del tot el culte que desperta el Calendari Romà, per molt que l’hagi convertit en una de les cares més recognoscibles de Roma.
“Pots creure’t que, durant un temps, vaig ser més popular que no el calendari del papa?”, diu tot rient. “Qui ho pot dir, això?”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
Facts Only
* The Calendario Romà features portraits of twelve men in black and white each month.
* The calendar sells for between eight and ten euros.
* It is published every fourteen years.
* It was created in 2003 by photographer Piero Pazzi.
* Giovanni Galizia, the model for one portrait, is thirty-nine years old and works in an airline.
* Galizia has not received any payment for the calendar.
* One theory suggests the model was a priest who entered the monastery for love.
* Pazzi revealed that almost none of the men on the calendar were actually priests or Italians.
* The sales peaked at 75,000 copies in the mid-2010s.
* The popularity is attributed to tourists believing the subjects are clergy.
Executive Summary
Full Take
The narrative surrounding the Calendario Romà illustrates a dynamic tension between cultural commodification and personal identity. The calendar functions as a successful cultural artifact, capitalizing on romanticized stereotypes—the image of the anonymous, pious Roman priest—to attract tourism. This success is built upon a perceived authenticity that masks an underlying reality where the subjects' actual religious status is contested and often obscured. The shift in focus from the calendrical system itself to the individuals involved reveals how cultural consumption prioritizes easily digestible myths over verifiable history or personal experience. Furthermore, the controversy surrounding the inclusion of figures who are not clergy demonstrates a mechanism where external, popular belief can override factual nuance, allowing a product to maintain momentum by appealing to an idealized, albeit fictionalized, narrative. This process highlights how visual representations in mass culture can generate significant value independent of their literal, documented context.
Bridge Questions: What is the long-term effect on local religious identity when historical figures are used as consumable commodities? How does the relationship between perceived sanctity and commercial exchange reshape public engagement with religious iconography? If the focus shifts from the object to the subjects' true identities, what ethical responsibility does the creator of such artifacts bear?
Sentinel — Human
This text reads as human-written journalistic analysis, skillfully blending specific historical anecdote with contemporary social phenomena to explore a niche cultural topic.