Joan Monfort i Oriol Canals es reuneixen per recordar la fotografia de la qual tothom parla
BarcelonaCada Mundial de futbol deixa un grapat d'imatges destinades a convertir-se en icones. La mano de Dios de Maradona, Pelé alçant la Copa del Món o Lionel Messi celebrant el seu primer títol mundial vestit amb una bisht, la túnica negra i daurada que li van col·locar abans d'aixecar el trofeu a Qatar 2022. Però si hi ha una fotografia que ha marcat la prèvia i bona part del relat de la Copa del Món del 2026 és una de molt diferent: un Messi de vint anys banyant un nadó que, quasi dues dècades després, s'ha convertit en el seu rival en una final mundialista. Aquell nadó era Lamine Yamal.
La fotografia és obra de Joan Monfort, avui fotògraf freelance d'Associated Press, i va ser presa el 2007 per a un calendari solidari que produïa el publicista Oriol Canals. Tots dos treballaven al diari Sport. El que havia de ser una instantània més d'una sessió benèfica va acabar convertint-se en una de les imatges més extraordinàries que ha regalat el futbol. "Això d'aquesta foto és una bogeria, perquè és la vida. Jo em vaig fer una foto quan ell era un bebè... i avui estem els dos disputant una Copa del Món. És una bogeria. És un dels millors del món i li desitjo molta sort perquè el seu bé també serà el bé del Barça", reaccionava Messi a un dia de la final.
Gairebé vint anys després, Monfort i Canals conversen amb l'ARA després de dies de moltes entrevistes. "És la primera que fem conjuntament", diu entre riures el Joan, després d'haver-ne concedit "30, 40 o 50, no ho sé", a mitjans com el New York Times, la CBS, Clarín o la BBC. Tots dos reconeixen que és una situació completament inesperada.
La foto va sortir a la llum quan el pare de Lamine Yamal, Mounir Nasraoui, la va publicar a Instagram el juliol del 2024. Coincidia amb l'Eurocopa que l'extrem de Rocafonda jugava, encara sent menor d'edat, amb Espanya i amb la Copa Amèrica de Messi. Una coincidència tan improbable va alimentar també els dubtes.
Davant les acusacions d'haver estat creada amb intel·ligència artificial –fins i tot insinuades mig de broma per l'alcalde de Nova York, Zohran Mamdani–, Monfort és taxatiu: "La foto existeix, si no s'ho volen creure, no em preocupa gaire". Assegura que conserva totes les proves "en una caixa forta". Encara avui el sorprèn la cadena de coincidències: "La probabilitat és d'una entre 635 trilions". Que tots dos portessin el 19, debutessin amb el Barça, heretessin el 10 i acabessin trobant-se en una final del Mundial. "És molt més fàcil que et toqui la loteria", rebla.
Canals recorda que el calendari va néixer d'una idea que barregés "Nadal, jugadors del Barça i nens". Els beneficis es destinaven a Unicef. La primera edició, el 2005, es va fer "en quatre o cinc dies, a tres fotos per dia", una "autèntica bogeria". Amb els anys van voler que el calendari fos "una representació més plural del que realment és Catalunya". Amb l'ajuda d'Unicef i el Casal dels Infants del Raval van arribar les famílies participants. Entre elles, la de la Sheila, la mare de Lamine. "Dins d'aquests trilions entra aquesta possibilitat", diu entre riures.
La logística es muntava al vestidor visitant del Camp Nou després dels entrenaments. Aquell dia tocava Messi, que va arribar al set després de dutxar-se. "Estava molt tens. Es notava que no havia agafat mai un nano ni un nadó i, quan surt en els braços de la mare del Lamine, es va posar nerviós", recorda Canals mentre descriu la banyera plena d'aigua. Quasi com una benedicció. "El seu hereu", proclama orgullós Monfort.
Un dia abans de la foto, conscient que a Messi li tocava retratar-se amb un nadó de pocs mesos, el fotògraf es va il·luminar mentre banyava la seva filla, que llavors també era molt petita. "Vaig agafar la mateixa banyereta amb què la banyava, el sabó, l'aneguet de goma i la tovallola. Ho vaig deixar tot preparat i l'endemà ho vam portar al Camp Nou", recorda. Avui reconeix que tot aquell attrezzo "valdria milions" en una subhasta, però "devia desaparèixer en alguna mudança".
Com va arribar el petit Lamine Yamal als braços del jove Messi? "Va ser cosa d'Unicef, que ens va dir que aquell dia vindria aquell nadó i aquell dia tocava Messi, igual que un altre hagués tocat Thierry Henry o Ronaldinho", explica Canals. Les sessions deixaven anècdotes de tota mena: nens que faltaven a l'escola o que es feien la fotografia "amb 39 graus de febre perquè els feia una il·lusió descomunal".
Una foto que canvia la vida
Monfort aprofita l'impacte mundial de la imatge per fer valdre el seu ofici. "És un bon moment per reivindicar la feina dels fotoperiodistes, sempre hem estat una mica maltractats". Defensa que fotografies com aquesta recorden que "les fotos tenen una persona al darrere". Tot i que s'ha retrobat amb Lamine Yamal un dia que cobria un entrenament del Barça, encara no ho ha fet amb la resta de protagonistes. "Seria maco, tot arribarà", diu.
La fotografia els ha canviat la vida? D'entrada, tots dos responen que no, però ràpidament matisen. "És un miracle preciós i a mi m'ha canviat la vida en el fet de veure les coses en un sentit bonic", assegura Canals. Monfort afegeix: "Te l'anirà canviant d'una manera molt suau i molt dolça perquè, al final, deixes un regal aquí".