Ja hi van al África : $b Pessa patriótica en un acte

# Ja hi van al África

Pessa patriótica en un acte original y en vers

Josep Antoni Ferrer i Fernández

1860


`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut
d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual
Informatitzat de la Llengua Catalana.`

> Als esforsats voluntaris de Catalunya, lo autor.

_Director de orquesta_ D.Joan Baptista Dalmau. 60 professors.

_Coros_ 18 senyoras y 26 homes. Dirigits per son mestre, lo
  compositor.

  Personatjes     Actors
  --------------- ---------------------
  Doloretas       Da. Marieta Llorens 
  Margarida       Da. Marieta Terren 
  Jordi           D. Rossendo Dalmau 
  Jaume           D. Joan Cervera 
  D. Lluís        D. Pere Hidalgo 
  Joves 1r y 2o   D. N. N. y  N. N.

Voluntaris catalans, senyoras, pagesos, mariners, cegos, noys, etc..

La acció passa en Barcelona, en Janer de 1860.

_Lo teatro representa una plassa._





## Escena primera.


_D. Lluís y varios joves enrahonant. Gent que passa y traspassa._


D. Lluís:  ¿Habeu vist als voluntaris?

Jove 1r:  Jo no encara.

D. Lluís:  Ja l's veurás, ¡fan un goig!... de bona gana aniría per
allá sols per véurer las proesas que farán per aquells camps.

Jove 1r:  Mireu que es mòlt lo entusiasme de tot lo jovent del pla: no
tan sols es Barcelona, Tarragona, Reus y Valls, tothom á professó
feta de voluntari sen' va.

D. Lluís:  Tens rahó, ara m' recorda que l' altre dia, dimars, vaig
anar á la oficina pera véurel's allistar, y allí vaig ser testimoni
de un succés que es cosa gran. Figuráuvos que s' presentan un minyó
mòlt ben plantat ab sòn pare, ja vellet y tot ple de cabells blanchs:
lo vell diu ab energía: --Fassa l' favor de apuntar Jaume y Jordi
Bacarissas, voluntaris catalans. --Vos sòu massa vell, li diuhen, no
podeu ser allistat. --¡Cóm massa vell! ¿per ventura no tinch fort
encara l' bras? ¿No sento en mon cor la flama del patriotisme més
gran? donchs si l' foch tinch y la forsa necessaria en lo combat, no
me digau vell, encara que m' veiheu los cabells blanchs. --Pare, li
contesta 'l jove, sossegáuvos, que jo hi vaig, y ja que vos no hi
veniu, vostra intenció hi anirá, que vostre fill, lo bon Jordi, sòn
fusell al carregar, per vos, y per éll, dos balas hi posará de un
plegat.-- Lo vell se abrassa ab lo jove, aquest l' estreny ab afany,
y tots los que aixó mirabam casi bè várem plorar.

Jove 2o:  De aixó ne dich espanyols.

D. Lluís:  De aixó ne dich catalans; pero calláu, perqué m' sembla que
l' vell de que os hi parlat, es lo qui ab una pagesa cap aquí se va
acostant, sí que ho es, vull saludarlo perqué m' té lo cor robat.





## Escena II.


_Jaume ab manta y bastó, Margarida, ab cistell al bras, surten de la
 dreta._


Jaume:  Margarida, Margarida, fès lo cor fort, ja t' ho dich; no
plores més ni t' trastornes perque sen' vá nostre fill. Deixa, deixa
que sen' vage á castigar los del Riff, que ja sa patria agrahida lo
benehirá desde aquí.

Mar.:  ¡La patria! ¡sempre la patria! ab res més pensas tu.

Jaume:  (Ab intenció.) Sí. Tant de bo que, com jo penso, ne pensassen
alguns mils.

D. Lluís:  Teniu rahó, Bacarissas, (Acostantse.) y perdonáu si
entrevinch, mès, vostre noble entusiasme me obliga á venir aquí per
presentarvos, bon Jaume, als mèus més íntims amichs. Aqueix es lo bon
patrici (als joves.) que no fá mòlt vos he dit que vaig véurer
presentarse de voluntari ab sòn fill.

Jove 1r:  Donáunos la má, bon Jaume, y contáunos com amichs.

Jaume:  Gracias per lo bon concepte que de vostés meresquí; mès jo
sempre, mentres visca, tindré l' mateix esperit. Que era massa vell,
digueren, jo que l' cor sento bullir de la mateixa manera que en la
guerra del any vuit, cuant del Bruch en la alta serra deya al francés
atrevit, "Per aquí no hi passa dèu que no parle llemosí."

D. Lluís:  Ja vostre Jordi vos sembla.

Jaume:  Estich content del mèu fill.

Mar.:  Si lo haguésseu vist los vespres, cuant estabam recullits, com
lo pobret nos llegía la historia del temps antich, de grechs, de
turchs y almugávers, de Fivallers y Clarís, ne habia pera encantarse
sentintlo tan sols llegir. ¡Pobre fill de mas entranyas que vá al
África á morir!

D. Lluís:  Vamos, bona Margarida, suspeneu vostres suspirs no tots
allá han de quedarse, alguns tornarán.

Mar.:  ¡Ay fill ja es massa que l' cor m' ho diga!

D. Lluís:  També lo cor pót mentir.

Mar.:  No pas lo cor de una mare que veu de lluny lo perill.

Jaume:  ¿Y lo tinch jo acás de suro? ¿lo tinch de ferro vestit? ¿Acás
no me es á mí en Jordi, com á tu lo estimat fill? ¿No tinch de patir,
responme al véurel' marxar de aquí, que encara vols aumentarme la
pena ab los teus suspirs? ¿Aquest será lo coratje que donarás á ton
fill perque vage á la batalla com un valent paladí? En estos casos
solemnes que hi vá la sort del país, las donas no més són bonas per
fer pérdrer lo esperit.

Mar.:  ¡Cóm voleu que esperit tinga cuant á la edat que jo tinch se
men' van lo fill y filla cap á la guerra del Riff!...

D. Lluís:  ¿Una filla?

Mar.:  Sí, una noya que orfaneta recullim, y no fa gaire casárem ab en
Jordi, nostre fill.

Jove 1r:  ¿Y sen' vá?

Jaume:  Com bona esposa segueix la sort del marit.

(Se comensa á sentir allá lluny una música que toca un pas doble, la
cual anirá acostantse més y més.)

Jove 2o:  (Mirant cap á la dreta.) ¿Qué déu ser aqueixa música que se
sent?... ¡Y quin brugit!

(Surten per la dreta varios xicots corrent y cridant.)

Xicots:  ¡Ja venen los voluntaris!

Mar.:  Jaume, anémnosen' de aquí, que per cert jo cauré morta cuant
passaránt nostres fills.

Jaume:  Anem, sí, pero á la riba per poderlos despedir; los vull dar
una abrassada.

D. Lluís: Nosaltres també venim.

Mar.:  ¡Verge santa, socorréume!

Xicots:  ¡Ja venen! ¡Ja són aquí!

(Se sent la música mòlt prop com si anás á surtir; pero al mudarse la
decoració se torna á sentir allá lluny, y se vá acostant fins que
definitivament surt. Tots sen' van cap á la esquerra.)





## Escena III.


_Riba de Barcelona. En lo fondo se véu la mar ab tots los barcos
 empavessats. Senyoras, pagesos, mariners, militars, municipals,
 homes y xicots que venen mistos y licors etc., etc.. Jaume,
 Margarida, D. Lluís y los Joves de la escena anterior venen á
 posarse en primer terme á la esquerra._


Uns:  ¡Aigua fresca!

Altres:  ¡Pinyonets!

Altres:  ¡Mistos!

Altres:  ¡Llibrets!

Un llimp.: (dirigintse á Jaume.) ¿Vol llimpiar?

Un cego:  ¡Á dos cuartos! ¡á dos cuartos la entrada de Tetuan!

Tots:  (acostanse y rodejant al cego.) ¿Ja hi són las tropas?

Cego:  (Ab calma.) No ho sé.

Un:  Y donchs, ¿qué veniu cridant de la entrada?

Cego:  Sí, la entrada, vench la vista del portal. (tots se apartan
rient.) ¡Á dos cuartos! ¡á dos cuartos, vench los moros y cristians!

Xicots:  ¡Ja venen!

Municip.:  Vamos, señores, apartarse; jal's veurán.





## Escena IV.


_Apareix la música del Ajuntament seguida dels Voluntaris, que venen
 uniformats, portant una bandera en la que hi ha brodada la Verge de
 Montserrat sobre l' fondo de las Barras catalanas; Jordi de
 voluntari; Doloretas de cantinera va darrera de élls. Quedan formats
 á la dreta, y la música á la esquerra._


Coro general:  Tremole l' moro perqué ja hi van com llops rabiosos los
catalans. Lo escut de Espanya respectaránt, ó en pes tot l'África se
enfonsará.

D. Lluís: (Adelantantse, diu ab dignitat.) Voluntaris valents,
prompte per l' ona lliscant la nau al África 'os durá: jo vos saludo
en nom de Barcelona, y Barcelona en nom del Catalá. Valerosos
minyons, host catalana, escullida cohort de braus guerrers, ja que la
patria vostre bras demana, la patria 'os mire recullir llorers. Veja
lo mòn que encara Catalunya, es la forta y la gran, com ha sigut, que
cuant las armas valerosa empunya "Victoria ó mort" escriu en sòn
escut. Per los braus laietans vejam si doma l'orgull estéril lo
indómit marroquí, y no pareu fins que l' mateix Mahoma escriga lo
Alcoran en llemosí. Valerosos minyons, la causa es noble, es noble y
santa y á vosaltres plau: mostráuvos dignes fills de aquest gran
poble que insultat no pót ser, ni ser esclau.

Jordi:  (Surtint de las filas.) Barcelona la gran, la que en tot hora
envejada ne sòu de amichs y estranys, jo vos saludo, la condal
senyora, jo vos saludo en nom dels méus companys. Mirá la Grecia
esporuguida un dia lo Mármora crusar las nostras naus pera salvarla
al punt de la Turquía, que de ella volgué fér poble de esclaus. Y
Filadelfia, y Germe, y Geliana, vegeren assombradas los soldats que
enfosquiren la Lluna mahometana ab los núvols de pòls de tants
combats. Y cuant un jorn, la general ruína volgué la Fransa sense més
ni més, nostra mateixa roja barretina esquivá prompte al aligot
francés. Y obligantlo á amagar las sèvas garras, y abatintne l'
orgull dels imperials, se ha vist també que són las nostras Barras
del poble ibérich los més forts puntals. Ja que ha sigut la catalana
tropa, com altre êxércit no ha sigut jamay, terror del Assia,
admiració de Europa, del África també será l' esglay. Sí, confía ab
nosaltres, Barcelona, que com bons catalans nos batirém, y per posar
en la condal corona, las joyas del turbant n' arrancarém.

D. Lluís:  ¡Vivan los voluntaris de Catalunya!

Poble:  ¡Vivan!

Jordi:  ¡Viva la sempre il·lustre Barcelona!

Volunt. ¡Viva!

Jaume:  ¡Viva la noble y la triunfant Espanya!

Tots:  ¡Viva!

Jordi:  ¡Viva la Reina!

Tots:  ¡Viva!

(La música romp ab un aire patriótich conegut. Los voluntaris surten
de las filas pera juntarse ab lo poble que los abrassa y obsequía ab
cigarros y altras cosas; Jordi també es objecte de mil demostracions,
pero se escapa ab la Doloretas per anar á abrassar als sèus pares,
que los esperan ab los brassos oberts.)

(Pára la música.)

Marg.:  Vina aquí, fill de ma vida: filla meva, vína aquí,
abrassáunos!...

Jaume:  Abrassáunos!

Dolor.:  ¡Mare!

Jordi:  ¡Pare!

Mar. y Ja.: (Abrassantlos.) ¡Los mèus fills!

Dolor.:  Mare mèva, no ploreu, vos, pare, no estigueu trist, que si
anam cap á la guerra, no tothom hi ha de morir. Ja veuréu com luego,
luego, tornarém á ser aquí plens de gloria y de despullas dels
indómits marroquins. En aquella terra estranya no pensau que hem de
patir, que jo cuidaré á mon Jordi, mon Jordi m' cuidará á mí; y cuant
veja per desgracia que se troba en gran perill, mare mèva, de muralla
ja li servirá mon pit.

Jordi:  ¡Doloretas! ¡Doloretas!... (Ab carinyo.)

Marg.:  ¡Filla meva!

Jaume:  Aixís, aixís.

Dolor.:  Vull que s' veja que la dona no es tan débil com se ha dit.
Vull que s' diga que en los casos que hi va la sort del país, no
flaqueja, que, al contrari, té mòlta ánima, mòlt pit. Digaho sinó la
historia, diganho los tortosins, que las donas, sols las donas, los
salvaren del perill, cuant també contra del moro guerrejaba l'
faventí.

Jaume:  Dèu conserve aquest coratje per la gloria del país.

Dolor.:  Mare mèva, no ploreu, vos, pare, no estigueu trist.

Jordi:  (que feya una estona estaba distret y pensatiu, dirigeix una
trista mirada á tots los objectes que lo rodejan, y aixugantse una
llágrima que li rodola per la galta, diu ab mòlt sentiment en mitj de
la atenció general.) Planas, que dau riquesas á qui vos llaura,
montanyas pintorescas, que l' Sol vos daura, y tu, cel blau, rebeu
dels voluntaris trist á Dèu siau. Y vosaltres, ninetas, que sou la
joya del Llobregat y Segre, Ter, Ebro y Noya, veníu si os plau á
recullir lo nostre trist á Dèu siau. Encara quens' espere de cert la
gloria, y estiguem desitjosos de la victoria, sempre es un clau á la
patria estimada dirli ¡á Dèu siau! Anamhi voluntaris á terra estranya
pera venjar injurias que han fet á Espanya, si allá algú cáu será per
Catalunya son á Dèu siau. (Se senten xisclar los vapors, y lo xiular
dels contramestres.) Inquiet ja l' barco ns' crida, corram, nineta;
mon pare, benehiunos, y vos, mareta. Dáunos si us plau un abrás ¡ay!
per últim trist á Dèu siau.

(Jordi y Doloretas se agenollan, los pares los aixecan y abrassan
fortament, y mentres desahogan sa pena, tocará la música un preludi
mòlt sentimental, que servirá de introducció al) Coro de donas:
Plorem, plorem, ninetas, que ja ls' minyons sen' van, sen' van cap á
la guerra, ¡qui sap si tornarán! Mès no ls' matará l' moro, que l'
moro fugirá al vèurer la bravesa de nostres catalans. Minyons, lo cel
vos guie: ¡á Dèu siau! ¡á Dèu siau!

Coro de homes:  Nó, no ploreu, ninetas, perqué ls' minyons sen' van,
si van cap á la guerra, ja de ella tornarán. Que no ls' matará l'
moro que l' moro fugirá al véurer la bravesa de tots los catalans.
Ninetas estimadas, ¡á Dèu siau! ¡á Dèu siau!

(Los timbals y cornetas tocan llamada, los voluntaris tornan á
formarse, Jordi fuig dels brassos dels sèus pares, recobra la
energía, y agafant la bandera en la que, com ja se ha dit, se veurá
la Verge de Montserrat, diu ab mòlta forsa:)

Jordi:  Esperansa y llum de gloria de Catalunya y de Espanya; Verge de
la gran montanya, tu ns' guiarás en lo combat. Tu l' infiel lo farás
còrrer com lo vent las secas fullas, y del moro ab las despullas
farem altre Montserrat. Que nos porten á la guerra los vaixells més
pressurosos, perqué estam ja desitjosos de batirnos pit á pit. La
victoria será nostra, puig la gloria may se allunya de San Jordi y
Catalunya, que ha de ser lo nostre crit. Almugavers de aquest sigle
ne serem, braus voluntaris; corram, vejan los contraris que ab
nosaltres podrán poch. Y arrassantho tot, se escampen per las serras
marroquinas, nostras rojas barretinas com un riu de sanch y
foch. ¡Guerra!
¡Guerra!... Tan sols sian nostras festas, nostras galas, lo sentir
 brunsir las balas y l' espetech dels canons. ¡A las llanxas! ¡á las
 llanxas! Rompa l' barco prompte l' ona, ¡Á Dèu siau
 Barcelona!... ¡Cap al África, minyons!

Coro general:  Tremole l' moro perqué ja hi van etc. etc..

(Durará fins que estarán embarcats los voluntaris; aquestos saludan ab
las gorras, los de la escena farán lo mateix ab los mocadors, xisclan
los vapors, marxan las llanxas y allá lluny cantan los voluntaris:)
Ninetas estimadas, ¡á Dèu siau! (y contesta l' poble:) Minyons, lo
cel vos guie, ¡á Dèu siau!

(Los barcos de guerra fan salva, y entre lo estrépit de las canonadas
y dels crits del poble cáu l' teló.)

Fi.